LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE A CATALUNYA

El dilema és … matar el nacionalisme espanyol o morir amb ell

Josep Costa

Hi ha dates que fan història. L’elecció de l’1 d’octubre per celebrar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya ha tensat tots els ressorts de la situació. Estem davant d’un punt crític. Es farà; l’Estat ho impedirà; o veurem com es resol. Però una cosa és clara; el ‘Procés’ ja no serà el que era; desemboca en una fase superior.

La seqüència d’accions (manifestacions, actes públics, concentracions, votacions insubmises, declaracions …) des que va arrencar el procés, promogut des de diferents angles per les iniciatives de Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod Rovira, compassades amb les corresponents reflexions teòriques, han conformat un corpus inèdit, sense parangó en la història de la Humanitat, pel que fa a l’originalitat del seu recorregut cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.

Catalunya ofereix les condicions objectives d’una nació dominada, subordinada a la gran Nació espanyola. Va ser conquistada (1714), la seva llengua i cultura perseguides, i el seu sistema productiu, d’una gran riquesa i energia, plomat. La depredació fiscal que pateix frega l’escàndol.

Malgrat això el teixit social català és molt ric. La capacitat associativa, profunda i variada. La iniciativa empresarial i econòmica, en general, també. Un refrany molt conegut diu: “Un bon català, de les pedres en fa pa“.

El concepte del Dret d’Autodeterminació no podem limitar-lo a una simple votació. En si, el referèndum de l’1 d’octubre és tot just una fita més del procés. Catalunya es va començar a autodeterminar quan en les successives agitacions va passar de reivindicar “millores de finançament” o de “infraestructures” a proclamar “som una nació”. Aquest canvi es va veure clar a partir de la manifestació del 10 de juliol de 2010 -“Som una nació. Nosaltres decidim”-, convocada per Òmnium i, ja definitivament, a la Diada de 2012 quan es va reclamar “Catalunya, un nou Estat a Europa”. El crit es va transformar en Independència! Era la societat catalana -la nació- exigint el seu estatus polític com a Estat independent.

Caldrà veure com evolucionarà la situació. Però al plantejar-se com un exercici explícit d’autodeterminació, la possible prohibició de l’Estat espanyol potser el freni (de moment), però a costa de confirmar que no hi ha llibertats; que Espanya és una presó de pobles, que imposa una violència i ocupació sobre la societat de Catalunya. El procés segueix el seu curs, tant en un cas com en el contrari. El referèndum no és l’autodeterminació, sinó només una fita especialment significativa.

Els que lideren el procés català actuen d’acord amb els principis que s’exigeixen a nivell internacional per homologar un procés d’independència. Potser qui millor hagi estudiat aquest aspecte des de Catalunya hagi estat Josep Costa en el seu treball “O Secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme “(Barcelona 2017, Editorial Acontravent). Analitza els diferents punts exigits o recomanats en aquestes circumstàncies. I els relaciona amb el succeït a Catalunya des d’abans de l’inici del “Procés”, arran dels avatars que van envoltar el fallit Estatut de 2006. No obstant això, és possible que el llibre de Costa es caracteritzi per un excés de prudència.

Segons Costa: “Espanya, la seua classe dirigent, es troba davant un dilema existencial de primera magnitud. En la seua resposta a l’independentisme català, ha de triar entre salvar la nació o salvar l’Estat. Intentar sobreviure com a estat-nació és l’opció improbable, per molt que fos la preferida per la majoria. Si no es reinventa in extremis com a estat plurinacional, la independència de Catalunya triomfarà”.

Per contrast, i mirant-nos al mirall català des del País Basc, aquest és un procés molt allunyat de les performances i actuacions escèniques que s’adopten a la nostra terra per satisfer la mala consciència dels “agents” polítics que mostren una vegada i una altra la seva incapacitat per promoure entre nosaltres un procés similar.

No trobem l’altura intel·lectual ni la imaginació necessàries per activar (més enllà d’imitacions xarones) l’energia d’aquesta societat basco-navarresa que, sens dubte, existeix i és potent, però que peca de qualificació. No tenim un relat que ens mobilitzi com a nació, de manera que totes les accions que s’intenten realitzar en el seu nom pequen d’inconsistència.

La setmana passada va morir el canceller Helmut Kohl, un polític alemany que va liderar un altre procés d’autodeterminació, també atípic, a Europa. Res és fàcil. Però tot és possible. És clar que no tenia davant a l’Estat espanyol.

Luis María Martínez Garate /  Angel Rekalde

Advertisements

Leave a comment

Filed under Estado, Nación, Uncategorized

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s